FESTA DE LES VERGES, BUNYOLS A CAN PICAFORT

  

A dia d’avui, en el que les celebracions i festes externes, -“Oktober fest”, halloween, “Galiciamaris”, “Black Friday”, “Nochebuena”...ocupen molts d’espais i temps en la nostra existència, és d’agrair que, a la botiga de fruita, verdura, formatge, embotits...de la Plaça Major de Can Picafort, -redol amb un setanta cinc per cent de població de rels aferrades dins terrenys d’altres cultures-, ens hagin ofert la compra de bunyols.

Un cartell molt senzill, -dies 20 i 21, de 10,30 a 13,30, férem bunyols, i dues senyores, amb un davantal, fent-los.

Si el voleu més detallat, amb una senzilla taula, un ribell amb la pasta, -ja estovada-, un calderó fondo de fregir, un foc de butà, oli ben calent, una fent-los, -sense oblidar fer el forat amb el dit gros, fregint i girant i l’altre, de calent amb calent, amb unes pinces, -de un amb un-, posant-los dins una bossa de paper gruixat, segons la demanda feta pel cap de la coa,  que havia esperat uns minuts el torn.

Agafada la bossa, amb el inconfondible flaire del oli i bunyols recent fets, passaves per la balança, -pes exacte-, i pagaves, 20euros/quilogram i... havies començat la celebració del “Dia de les Verges”.

Sorties ben content, la cara alegre et delatava, i :

-“Si. N’he comprat un quilo. Avui tenc a dinar ses netes i les menjarem amb mel. Férem un poc de bulla “-

-“No sabia res. Fa dies no havia vengut. També en compraré. Les donaré una sorpresa. No m’atrevesc a fer-ne. Em compraré mig kilo. Som tres i ens basta! Vaig a fer coa!”-.

-“ I vos, l’amo, que ja les vos menjau aquí?”-

-“Donaré una “xaco” a la dona. Li vaig donar serenata quatre anys. Tot el temps que vàrem ésser “novios”. El primer any, ella no s’ho esperava. No tenia res preparat. Menjarem un parell de “galletes” dolces i beverm un poc d’anís. Però, els seus ulls, m’ho deien tot! El bunyols, sempre m’han agradat molt. En menjaré un altre i pus. M’ha enviat a cercar pomes i plàtans i li duré peres i bunyols”-...

Sense anuncis, ni renou, sense gasto públic, ni ocupació d’espai no propi, acompanyats per un soleiat dia de tardor, una dotzena de persones anaven fent. Uns, servits, pesats i pagats els bunyols, se’n anaven, -contents-, cap a ca seva. Uns altres arribaven i s’afegien a la coa. Tots amb cara alegre. L’oloreta suau de fregidora s’escampava i, arribant als nassos, feia sortir saliva i el “deleit” de, -ja- menjar-ne.

Senzillesa i cares alegres. Optimisme i celebració. Ahir nit, no vaig sentir cap “serenata”, -cançó alegre cantada davant la casa de la jova “ansiada”-, ni, hi ha moscatell a moltes cases, ni son molts els que saben fer sonar una guitarra...Però, avui matí, un parell de bunyols, encara calents, menjats amb un poc de sucre m’han confirmat que, de la Mallorca senzilla, la de la cuina de temporada, la de les matances, la dels fogarons, la de les festes de “La Beata”, la de l’anada a matines i la del dinar del dia de Nadal... la que duim dins el cor, -és aquí on la depositaren els padrins-, d’aquesta Mallorca, encara en coven un parell de calius. Que no s’apaguin!

Repols i Corder

Adela Garcia Ripoll. Miquela Dalmau Rubí

***